I ARA, QUÈ? ~ MISSIONS TERRASSA

Hem acabat el mes d’octubre i hem deixat enrere un moment de gràcia en la nostra Església universal. La causa no ha estat altra que la invitació que el Papa Francesc ens ha fet, aprofitant l’efemèride dels 100 anys de la Maximum illud, de posar la missió al centre de les nostres activitats pastorals, no com un afegitó més, sinó com un veritable canvi de paradigma, una transformació radical del nostre pensament. Les delegacions de missions i els nostres bisbes s’hi han implicat tan com han pogut i hem pogut gaudir, arreu de tots els bisbats, d’interessants xerrades sobre el significat i els reptes de la missió avui i de la necessària transformació de les nostres pastorals. Hem llegit articles molt ben preparats sobre la missió i les missions avui. Hem buscat espais de pregària i d’enviaments missioners. Hem gaudit de testimonis vivencials de la missió i, finalment, vam poder viure la bonica trobada a Montserrat amb el tren missioner, on tots els bisbats de la Tarraconense van mostrar, a l'una, el seu desig de començar alguna cosa nova. És cert que, en alguns dels actes organitzats, s’ha trobat a faltar una mica més de participació de les nostres parròquies però, els qui som rectors o vicaris, sabem prou bé com costa en aquests moments, ja no només de mobilitzar les nostres comunitats, sinó fins i tot de trobar veritables comunitats. Per tant, crec que el balanç que podem fer-ne, a dia d’avui, és molt positiu. I ens podríem aturar aquí. Però aleshores cometríem l’error més gran, perquè ens estaríem deixant la pregunta definitiva: I a partir d’ara, què? Perquè, ¿de què haurà servit tota aquesta propaganda, tota aquesta moguda, tota aquesta centralitat de la missió en aquest mes d’octubre, si ara ho deixem de banda i passem a d’altres activitats? Doncs, no haurà servit de ben res. Perquè el mes missioner extraordinari no volia ésser un mes per a commemorar una efemèride important, sinó que volia ésser un mes per a implantar, d’una vegada per sempre, la missió com a paradigma de tota la nostra pastoral. Però no com una paraula bonica més, sinó com un nou concepte que ens ha de transformar. I per això, per tal que aquest mes missioner pugui tenir un balanç positiu, ara ens caldrà créixer en tres dimensions: En primer lloc a nivell intel•lectual, fent un veritable aprofundiment de la teologia de la missió i posant-la com una de les assignatures centrals de la nostra formació teològica amb el pes que es mereix. En segon lloc, ens caldrà introduir a la nostra pastoral la dimensió missionera. Però no només com una mena d’accent a les pastorals que ja fem sinó com una dimensió pròpia, la dimensió missionera que ha d’estar al mateix nivell i que ha de comportar els mateixos esforços que la dimensió litúrgica-sacramental, la dimensió caritativa i la dimensió formativacatequètica. Hem de crear grups a les nostres parròquies, que siguin veritables puntes de llança de l’evangelització. I finalment hem de ser capaços d’introduir en tots nosaltres, en primer lloc en els capellans i després en tots els obrers de l’evangeli, una veritable espiritualitat missionera. Una espiritualitat que no és un adjectiu més a l’espiritualitat general, sinó que significa una vida segons l’Esperit Sant. Ens cal recuperar la presència i la força de l’Esperit en la nostra vida perquè sigui, justament, aquest mateix Esperit, el qui pugui rejovenir la nostra Església. Però no com una simple força que ens fa anar endavant, sinó com la veritable tercera persona de la Trinitat que ens acompanya. I per això ens cal, de nou, i com us deia, aprofundir en la teologia de la missió, per adonar-nos que la missió no ve de nosaltres, ni és una tasca personal, sinó que la missió és trinitària, que vol dir que és una resposta al pla salvífic del Pare, és la continuació de la missió del Fill i és col•laboració actual amb l’Esperit Sant, gràcies al qual l’Església pot realitzar la seva missió. Només des d’aquesta perspectiva trinitària podem reconèixer com «l’Església pelegrina és missionera per la seva naturalesa, ja que té el seu origen en la missió del Fill i de l’Esperit Sant, d’acord amb l’objectiu de Déu Pare» (AG 2). I si aconseguim tot això, aleshores sí que podrem dir que ha valgut la pena aquest mes missioner extraordinari, perquè haurà servit per a tornar a posar la missió al centre de tota la nostra vida: «Batejats i enviats: l’Església del Crist en missió en el món».